Maquinari TIC

Des de què era un nano sempre m’ha agradat la ciència ficció, i tots aquest invents que hi apareixien en certa manera i que ara tenim al nostre abast (mòbils, tauletes, ordinadors, etc.) trobo que són una altra ferramenta que es pot utilitzar dins de l’àmbit educatiu. Desgraciadament la tecnologia avança amb més rapidesa que la nostra capacitat per a adaptar-nos a ella i saber-ne fer ús doncs és una qüestió que cal analitzar per a no desaprofitar aquesta oportunitat que tenim entre les mans. Tanmateix confiar que amb les tauletes i les pissarres digitals interactives (i qualsevol altra maquinària) tot està solucionat perquè els alumnes aprendran amb més eficàcia i eficiència, dependrà molt d’allò que farem com a professors, dels nostres mètodes pedagògics, del context escolar, etc. És a dir, hi ha moltes variables al voltant d’aquest món, i no només econòmiques. Primer de tot cal tindre una bona idea i posar-la en funcionament, provar-la i avaluar-la.

Des del meu punt de vista actual, la meua experiència es limita a conèixer aparells com la PDI només en teoria. He vist presentacions però mai n’he fet ús d’una. Amb els altres, és el mateix. Allò que he sentit amb aplicacions i webs que he trobat és que tenim davant nostre una gran quantitat de possibilitats que impliquen nous posicionaments, tant des del punt de vista del professor com des dels alumnes. La situació ha canviat massa en les últimes dècades i els mètodes amb què jo aprenia -o era ensenyat a l’escola- també són ben diferents als actuals. Els professors són els primers que han d’apropar-se a aquesta tecnologia, conèixer-la i portar-la a l’aula segons les possibilitats i circumstàncies de cadascuna.

Arran d’aquesta manca d’experiència, voldria proposar segons el tipus de matèria (en l’assignatura de llengua castellana i literatura) l’ús de dos dels elements d’aquesta maquinària docent: per a l’ensenyament de llengua la pissarra transparent de Michael Peshkin em sembla magnífica per estar davant dels alumnes, escrivint tota classe d’oracions, paraules, esquemes, etc. La possibilitat de no tindre que estar d’esquena i poder mantenir el contacte visual amb els alumnes és prou significativa i facilita àmpliament la comunicació.

D’altra banda, amb la literatura, recórrer a les tauletes per localitzar textos, enllaços, continguts audiovisuals, etc., seria una oportunitat d’implicar en un grau més profund als estudiants, fent-los buscar informació i compartir-la mitjançant les seves habilitats per a navegar per internet. Aquests serien soltant dos exemples de tot allò que es podria presentar segons les necessitats de les unitats de cada assignatura.

Com he comentat a l’entrada anterior (La panacea de la tecnologia), les tauletes tàctils, les PDI i els llibres de text digitals avui dia com abans les pissarres amb guix per a escriure, els quaderns i els llibres de paper, són part dels instruments que es poden utilitzar en l’espai educatiu per fer que els nostres estudiants aprenguin allò que els cal per fer-se amb uns coneixements que els ajuden per ser persones amb millors qualitats.